Ja fa alguns anys, Lluis Alvarez, el nostre President, em va explicar el seu projecte de contribuir al desenvolupament de la petita illa d´IBO, al llunyà Moçambic. La meva primera reacció va ser: home, perquè no fer alguna cosa per a qui no ha tingut la sort de néixer i créixer en un pais desenvolupat. I la segona: Perquè et compliques la vida anant tant lluny quan molt més a prop, hi ha una gran demanda d’ajuda de tot tipus.

La resposta a la primera qüestió podria haver estat "simplement" fer una aportació monetària a una o vàries, de les moltes ONG’s que existeixen i ja està. Però el projecte d’en Lluis responia a aquell principi de "no els hi donis peixos, ensenya’ls a pescar". Com a economista i com a persona, estic absolutament en contra del principi del subsidi caritatiu sense més,  ja que fomenta la peresa i desmotiva l’ esforç, que és una condició imprescindible per al progrés. Conseqüentment, el projecte IBO contenia un atractiu: el repte de dur a la pràctica una cosa diferent.

Pel que fa a la segona qüestió, vaig arribar a la conclusió de que hi ha dues respostes: la primera és que Moçambic està entre els "top ten" països més pobres i desgraciats del món i, per tant entre els més oblidats del planeta; i la segona reflexió va ser que, en tractar-se d’una illa, es podrien valorar amb menys dificultat els resultats de les accions dutes a terme, per que és un àmbit relativament protegit d‘ ingerències i pertorbacions de l’entorn.

Però el que finalment em va fer decidir a col·laborar amb el projecte va ser que la població d’IBO no demanava donacions sinó ¡feina!.

Així ens varem posar en marxa per confeccionar un "Business Plan" per a IBO; si, com si fos una empresa en la que els resultats de les accions es mesurarien en base a una "tassa social de retorn". Sota la direcció eficient d’en Joan Alemany, es va redactar un "Master Plan" que finalment fou aprovat per les autoritats corresponents i que es va convertir en la guia i la referència per posar en marxa tot el que s’ ha anat fent des de llavors.

Com a tots els inicis, els primers anys van ser difícils; s’havia de passar pel procés d’aprenentatge. Però, a poc a poc, hem anant progressant i millorant amb esforç, perseverança, i sobretot gràcies a l’inestimable ajut de socis i donants.

Ara podem dir que la Fundació IBO, tot sent "petiteta", contribueix a que una població paupèrrima pugui tenir expectatives reals per millorar la seva situació de manera auto-sostinguda.

Val la pena!

Francisco Wendt
Patró de la Fundació Ibo

La costura ha estat tradicionalment una activitat realitzada pels homes a Moçambic.  Ara, la Fundació Ibo ha posat en marxa un taller de costura per a noies joves (entre 13 i 16 anys) amb l’objectiu, no només de que aprenguin una activitat que els hi pugui generar uns ingressos, sinó d’oferir-les també formació en altres aspectes, com ara la gestió de petits negocis. Les dones han estat normalment marginades de l’alfabetització i encara més d’una formació qualificada.  Això empeny la gran vocació innata de les dones per aprendre així com una  enorme motivació, satisfacció i orgull en completar una feina.

La malària és una de les grans pandèmies de la població d’Ibo. De moment, i en espera d’altres solucions, la prevenció és la millor arma per lluitar-hi. Una de las vies més importants per a la seva prevenció és la sensibilització sobre l’ús de xarxes mosquiteres. Una donació particular realitzada durant l’any 2007 ens va permetre comprar-ne una dotació que varen ser distribuïdes entre tota la població.  
Però a més del repartiment de les xarxes mosquiteres, la sensibilització sobre la prevenció en general i el correcte ús de les mateixes en particular, ha de ser un eix central de la lluita contra la malària. El grup de teatre local, culamuca, va voler reforçar el missatge mitjançant la creació d’un espectacle adhoc per explicar, de manera amena i senzilla, tots els aspectes relacionats amb aquesta.

El trasllat de malalts des de Ibo, on no hi ha una assistència sanitària complerta, fins a Pemba per a la seva hospitalització, és una tasca necessària, però de logística complicada. En molts casos, no només s’ha de proporcionar el transport, sinó que suposa una dedicació intensiva, fins i tot prèvia al propi ingrés hospitalari: tractaments pre-quirúrgics preventius contra sífilis o sida, anàlisi de sang, cites amb l’anestesista,  xerrades amb el metge etc. Tot això implica diversos trasllats, visites l’hospital i provisió per a menjar i medicaments. A més, la Fundació corre amb les despeses de les estàncies hospitalàries. Posteriorment, i durant el període de convalescència, també és necessària una organització específica per la acollida dels malalts fins al seu retorn a Ibo.

La tasca assistencial abans, durant, i després del tractament és per tant bàsica i requereix d’una logística especial. Però,  el transport des de l’illa cap al continent s’està convertint també cada cop en més important. Sembla molt necessari millorar la infraestructura i la fluïdesa de las comunicacions  entre ambdós, no ja només per que l’arribada dels materials necessaris sigui més fàcil, sinó també, com és el cas, per poder proporcionar més agilitat a aquest servei de gran interès humà.  Com probablement recordareu, la Fundació Ibo va posar en marxa la construcció d’un vaixell amb l’objecte de millorar aquest transport. Actualment el vaixell necessita uns manteniments de calafateu, pintura y caps. Por tot això, agrairíem a totes aquelles persones interessades en col·laborar, qualsevol ajuda en aquest sentit. 

Malgrat que el trasllat de malats és una feina complexa, proporciona també grans recompenses. Es tracta de treballar no amb pedres, fusta a matèries primeres, sinó amb persones. Allà on l’hospital d'Ibo es mostra impotent, se’ls hi obra una porta a l’esperança. I el seu agraïment és infinit. Què menys que fer alguna cosa per a tots ells!  És un gest important. De moment, aquest mes ja tenim tres nous malalts per operar.