Notícies
TornarEDITORIAL: LA MEVA PETITA COL·LABORACIÓ A IBO
26.05.2010
Fa 5 anys que col·laboro amb Fundació Ibo, però aquest era el meu primer viatge. Un gran moment. I a sobre per donar suport a un projecte com el de Fundació Barraquer! (www.co-barraquer.es)
Arribar a Ibo va ser tota una aventura. Per a nosaltres i per a ells. L’Elena Raposo i jo varem arribar un dia abans per tenir-ho tot a punt per a la seva arribada. En anar -los a recollir, ens varem trobar amb vaques a la pista d’aterratge que, malgrat el soroll de les hèlix que s’anava acostant, no s’immutaven. Per fi va baixar el grup de Barraquer, tots uniformats amb samarretes de la fundació i impacients per posar-se a treballar. Ara faltaven els 400 kgs de material que, en ser massa pesants, havien de venir en vaixell i no en avioneta. Aquella nit a la platja es varen descàrregar fins a 22 embalums.
Arribar a Ibo va ser tota una aventura. Per a nosaltres i per a ells. L’Elena Raposo i jo varem arribar un dia abans per tenir-ho tot a punt per a la seva arribada. En anar -los a recollir, ens varem trobar amb vaques a la pista d’aterratge que, malgrat el soroll de les hèlix que s’anava acostant, no s’immutaven. Per fi va baixar el grup de Barraquer, tots uniformats amb samarretes de la fundació i impacients per posar-se a treballar. Ara faltaven els 400 kgs de material que, en ser massa pesants, havien de venir en vaixell i no en avioneta. Aquella nit a la platja es varen descàrregar fins a 22 embalums.
Al dia següent, a les dependències del CANI s’organitzaren hospital, quiròfans i personal de suport. Es rebia als pacients, se’ls hi preguntava per les seves dades i se’ls feia esperar fins que 2 oftalmòlegs els visitaven. Sentien un i altre cop: “unes altres cataractes!”. I a operar. Així fins a 71 vegades.
Els pacients passaven doncs a la sala d’espera. Es vestien amb els pijames, gorros i escarpins necessaris i devien esperar fins a 7 hores sense menjar ni beure. per l'anestèsia. Allà mentrestant se'ls hi anava dilatant les pupil·les. Impressionava veure tota aquella gent esperant, pacient, sense menjar, sense beure i sobretot sense queixar-se. Després els hi arribava el torn de l’anestesista.
I d’allà al quiròfan. La Doctora Barraquer opera sempre amb música de fons, des d’òpera fins als Beatles i a un ritme incansable. Només un petit descans d’una hora per dinar i torna a la feina. Després de reposar i d’algunes comprovacions al propi CANI, se’ls deixava anar a casa, citant-los per al matí següent.
I allà hi varen estar tots. La majoria encara vestint els pijames i fins i tot els gorros. Se’ls hi va lliurar un pack a cadascú, amb col·liris, medicaments i ulleres de sol per protegir els ulls acabats d’operar. La satisfacció era general. Els pacients encantats, agraïts i sobretots somrients. Fins un nen de 9 anys amb cataractes congènites, al que la doctora Barraquer va aconseguir fer somriure.
Ha estat una dura setmana de treball, però també una setmana plena d’experiències molt enriquidores. La fundació Barraquer ha demostrat tota la seva il·lusió i ganes, i prometen tornar l’any que ve. Després de tot aquest temps a la Fundació, he tingut la satisfacció de posar el meu granet de sorra per millorar la salut de la població d’Ibo. Seguim endavant!
Johanna Daubanton.
